TEMA 5

A continuació, la presentació de l'explicació del tema 5 de teoria de la imatge:

Actividad 1 Imagen para un poema

Elige una imagen que identifique o represente cada uno de los poemas:

Calma chicha (Mario BENEDETTI)

Esperando que el viento
doble tus ramas

que el nivel de las aguas
llegue a tu arena

esperando que el cielo
forme tu barro

y que a tus pies la tierra
se mueve sola

pueblo
estás quieto

cómo
no sabes

cómo no sabes
todavía
que eres el viento
la marca

que eres la lluvia
el terremoto.

Imagen:

A mis obligaciones (Pablo  NERUDA)

Cumpliendo con mi oficio
piedra con piedra, pluma a pluma,
pasa el invierno y deja
sitios abandonados,
habitaciones muertas:
yo trabajo y trabajo,
debo substituir
tantos olvidos,
llenar de pan las tinieblas,
fundar otra vez la esperanza.

No es para mí sino el polvo,
la lluvia cruel de la estación,
no me reservo nada
sino todo el espacio
y allí trabajar, trabajar,
manifestar la primavera.

A todos tengo que dar algo
cada semana y cada día,
un regalo de color azul,
un pétalo frío del bosque,
y ya de mañana estoy vivo
mientras los otros se sumergen
en la pereza, en el amor,
yo estoy limpiando mi campana,
mi corazón, mis herramientas.

Tengo rocío para todos.

Imagen:

Amor eterno ( Gustavo A. BECQUER)

Podrá nublarse el sol eternamente;
Podrá secarse en un instante el mar;
Podrá romperse el eje de la tierra
Como un débil cristal.
¡todo sucederá! Podrá la muerte
Cubrirme con su fúnebre crespón;
Pero jamás en mí podrá apagarse
La llama de tu amor.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Actividad 2. Análisis semiótico

En esta imagen podemos ver la imagen plana de una rosa en tonos naranjas sobre fondo blanco. Encima de la rosa hay diversas manchas. 

La rosa suele utilizarse como símbolo de amor, por ello las manchas oscuras por encima podrían representar sentimientos negativos acerca de un amor. 

Predominan el rojo y el naranja, el azul y el blanco. El rojo y el naranja son colores cálidos, en cambio, el azul es un color frío; además el naranja y el azul son complementarios, por tanto el contraste es aún mayor. 

Podríamos decir que el naranja y el rojo representan el amor, y el azul, todo lo contrario, el desamor o dolor. 

Acerca del signo icónico no codificado, se trata de una fotografía editada. 

En esta imagen podemos ver a una mujer siendo abrazada por lo que parece ser una figura humana hecha de papel y palabras. Representa el amor por la literatura. 

El papel toma forma para abrazar a la mujer, el significado podría ser que muchas personas se refugian en la literatura, en las historias, para superar problemas. También se podría interpretar como que la mujer llora precisamente a causa de las palabras sobre el papel. 

Los colores que predominan son el blanco y el negro del papel y las palabras. 

En la imagen podemos ver la parte superior del torso de una mujer con una rosa roja encima del pecho. 

El símbolo de esta imagen es el erotismo, o la pasión. La rosa roja es en sí misma símbolo de pasión, y el cuello es una zona sensual y uno de los puntos eróticos de la anatomía de la mujer. 

La iluminación de la fotografía, con muchas sombras y un alto contraste, resalta las curvas y las formas del cuello de la mujer, hecho que hace a la fotografía aún más sensual, transmite una sensación de intimidad. Por tanto, lo que intenta transmitir la imagen es sensualidad y erotismo. 

El componente objeto y el componente humano son reales. 

Por último, los colores principales son el negro, y el color de la piel de la mujer. 

En esta imagen podemos ver a un conjunto de personas que parece que caminen sobre el aire. Todos van vestidos de blanco y rojo, y llevan una actitud desenfadada. 
Las posturas de todos los individuos son elegantes. El blanco es un color que connota pureza y majestuosidad. 
El hecho de que estén caminando por el cielo puede significar que son un grupo de personas diferentes a los demás, singulares y superiores. 
En la imagen predominan los tonos claros, como el azul cielo y el blanco, a excepción del rojo y el negro en proporción muy reducida. 

En este caso podemos ver dos iPhones con una carcasa decorada con libros de muchos colores. El fondo de pantalla del iPhone hace juego con la imagen de la carcasa. 

Lo que quieren dar a entender o transmitir con esta imagen es que un iPhone puede ser cumplir la misma función que una biblioteca llena de libros, ya que en estos dispositivos se pueden almacenar y leer libros electrónicos. 

La palabra "Bookshelf", traducida literalmente al castellano sería estantería de libros, hace que el significado de la imagen sea aún más obvio. 

Cuanto a los colores, es difícil decir cuál predomina porque hay una gran variedad de ellos. Podemos decir que usan colores vivos y saturados, para transmitir dinamismo y positividad. 

Las imágenes de la carcasa son realistas, ya que lo que se busca es que quien vea la imagen piense que realmente un iPhone puede ser como una estantería de libros.   

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ideas de La estructura ausente de Umberto Eco:

-Segons Umberto Eco, la semiòtica és una ciència autònoma precisament perquè aconsegueix formalitzar actes de comunicació i crear categories com les de codi i missatge per entendre les llengües i la parla.

-Hem de tenir clar, però, que no tots els fenòmens comunicatius poden ser explicats amb categories lingüístiques, per tant la semiòtica es pot idependitzar de la lingüística.

-Podem afirmar que tots els fenòmens visuals que poden ser interpretats com a índexs poden ser considerats també signes convencionals.

-Segons Morris, un signe icònic és un signe semblant en alguns aspectes al que denota, en conseqüència, la iconicitat és qüestió de grau. Aquesta definició, però, no satisfà a la semiòtica.

-En aquest punt trobem una primera definició, que diu que els signes icònics no tenen les propietats de l’objecte representat, sinó que reprodueixen algunes condicions de la percepció comú, es basen en codis perceptius normals i seleccionen estímuls que permeten construïr una estructura perceptiva que tindrà el mateix significat que el de l’experiència real denotada pel signe icònic.

-Es pot dir que els signes icònics reprodueixen algunes condicions de la percepció de l’objecte un cop seleccionades per mitjà de codis de reconeixement i apuntades per mitjà de convencions gràfiques.

-Seleccionem els aspectes fundamentals del que percebem basant-nos en codis de reconeixement. El fet que poguem reconèixer o no un signe icònic depèn dels aspectes seleccionats.

-Existeix un codi icònic que estableix l’equivalència entre un signe gràfic i una unitat del codi de reconeixement.

-Considerem com a imatges convecionalitzades les que procedeixen d’una convenció iconològica encara que originàriament reproduïssin una experiència perceptiva real.

-Per tant, el codi icònic estableix les relacions semàntiques entre un signe gràfic com a vehicle i un significat perceptiu codificat. La relació s’estableix entre una unitat pertanyent a un sistema semiòtic, depenent de la codificació prèvia d’una experiència perceptiva.

-EL signe icònic construeix un model de relacions homòleg al model de relacions perceptives que construim quan coneixem i recordem l’objecte.

-Davant dels signes icònics podem afirmar que es pot entendre com a tal el que sembla reproduir algunes de les propietats de l’objecte representat.

-Tot depèn dels aspectes que seleccioni cada persona, i com ho representi. Un dibuixant pot posar en crisi un codi preexistent i construir un altre amb les restes de l’anterior; per això diem que els codis icònics són febles.

 - Ivan Fonagy examina les variacions de l’ús del codi que es produeixen a nivell fonètic. La idea és que les persones quan parlem utilitzem trets suprasegmentals (entonacions que fem per expressar por, per exemple) o variants facultatives (gestos senzills de lliure iniciativa en l’execució de determinats sons). Les diferents entonacions no són catalogables, però si que es pot ser més aspre o més tendre.

- La persona que parla en l’exercici d’aquestes facultats pot revelar qualitats d’estil i d’autonomia executiva que no podria exercitar usant el codi lingüístic.

-Les variants lliures, que pareixen naturalment expressives, estan subjectes a codificació.

-El que succeeix amb la llengua també succeeix amb els codis icònics. En els signes icònics preval el que en llenguatge verbal anomenem variants facultatives i trets suprasegmentals.

-Els signes icònics són convencionals perquè no posseeixen les propietats de la cosa representada, sinó que transcriuen segons un codi algunes condicions de l’experiència.

-        La lingüística contemporània ha eliminat models analògics.

-        El signe icònic és natural i reposa en un codi no analitzable.

-        Qualsevol imatge icònica pot ser pot ser analitzada i produïda digitalment.

-        El signe icònic és analògic i té una estructura digital.

-Segons Lévi-Strauss no existeix llenguatge si no hi ha una doble articulació. La doble articulació es funda en convencions culturals que a la vegada es recolzen en exigències naturals més profundes. La doble articulació consisteix en l'emissió de signes amb significat (paraules o oracions) mitjançant l'emissió d'unitats que en si mateixes no tenen significat (al·lòfons o fonemes).

-Luis Prieto anomena als elements de segona articulació figures (només tenen un valor diferencial) i als de primera articulació signes (equivalents als monemes i que denoten o connoten un significat). També decideix anomenar sema a un signe particular el significat del qual correspon no a un signe, sinó a un enunciat de la llengua. Exemple: Una silueta d’un cavall no correspon només al signe verbal “cavall” sinó també a una sèrie d’enunciats com “cavall amb 4 potes” o “aquí hi ha un cavall”.

-Segons Prieto és possible trobar semes descomponibles en figures, però no en altres semes.

-Estem en presència de figures, signes i semes i tots els presumptes signes visuals en realitat són semes o enunciats icònics.

-Segons Prieto és possible trobar semes descomponibles en figures però no en altres semes.

-Segons les suggerències de Prieto hi ha diversos tipus d'articulació, extraient la majoria dels exemples codis visuals:

N' hi han codis sense articulació amb sema únic, significant zero, el semàfor, línies d'autobús.

Codis amb segona articulació solament amb línies d'autobús amb dos números, senyals navals a braç, la enumeració de les habitacions d'un hotel, senyals de tráfic amb semes d'un altre senyal, numeració decimal.

Codis de nos articulacions com les llengües o números telefònics de sis xifres.

Codis amb articulacions mòbils com la música tonal, les cartes de joc, els graus militars.

-Totes aquestes alternatives s' exposen simplement per indicar el difícil que resulta establir els nivells d'articulació d'alguns codis.

-N'hi ha diferents tipus de codis:

Codis perceptius estableixen les condicions d'una percepció suficient.

Codis de reconeixement estructuren blocs de la percepció en unitats de reconeixement.

Codis de transmissió estructuren la condició d'una determinada percepció de les imatges.

Codis tonals: sistemes de variants facultatives que connoten entonacions particulars del signe.

Codis icònics elements perceptibles realitzats en els codis de transmissió. S'articulen en figures, signes i enunciats.

-La comunicació fílmica és la millor que ens permet comprovar alguna hipòtesi i afirmació precedent. Codifica la reproductibilitat de la realitat per mitja d'aparells cinematogràfics.

-El missatge icònic es presenta sota la forma característica d'icona temporada adquireix unes característiques particulars que han de ser estudiades a part.